La millor manera d’entendre les coses sense dispersar-se en la quotidianitat de lo prosaic és prenent distància. I des de la distància, perquè la vida et porta cap a altres camins, contemplo com l’Espanyol ha estat capaç de convertir-se en el club que molts volíem.
El 2015 escrivia un article en el meu lloc web pericoscorner.wordpress.com que es titulava “Aquest és el meu Espanyol”. Constatava en l’esmentat article que seguint pel camí de la coherència, de la senzillesa, de potenciar lo nostre, un dia arribaria un esclat d’alegria dels que els pericos en tenim tan pocs. Era amb Sergio González a la banqueta, però no van tenir paciència i es van deixar influenciar per aquelles forces tòxiques que es deriven dels entorns malaltissos i se’l van carregar.
Afortunadament l’etapa de Quique Sánchez Flores al capdavant de l’equip (maleït moment el què el van triar), només ha deixat algunes taques que el temps i el sentit comú han esborrat. Considero però que cal donar-li les gràcies a Quique per algunes coses. Primer per putejar i humiliar clarament Marc Roca, quan el jove mig centre del planter necessitava carinyo per créixer. Rubi li ha permès convertir la depressió futbolística del noi del Penedès en la rauxa de qui sap que val per a això. I l’Espanyol i el futbol han guanyat una peça que tothom espera sigui un dels baluards del futbol estatal. Segon perquè l’espanyolisme ha descobert que el potencial del seu equip era el correcte i qui s’equivocava era el popular i mediàtic tècnic que a hores d’ara es guanya la vida a …. bé m’importa un rave on se la guanyi, sempre que no engany ningú més.
Aquells entorns tòxics dels quals parlava també han actuat aquesta temporada. Sense anar més lluny, al febrer es demanava la destitució de Rubi després de gaudir d’un bon futbol i uns magnífics resultats en la primera part de la competició. No sé si l’atac de paciència que han tingut els màxims mandataris per no destituir-lo s’ha degut a la impassibilitat i la fredor a l’hora d’analitzar les situacions, pròpies dels comportaments orientals. Sigui com sigui, està clar que des de la distància sempre, sempre, s’entén millor la situació global i un es troba més lliure per decidir, actuar i encertar.
Ara, a seguir gaudint del camí. No ens han d’amoïnar els negativistes que són incapaços de gaudir de les alegries de l’equip i que ara estan pensant que tants partits i tantes competicions ens poden perjudicar. A tots ells els hi diria no en xinès sinó en anglès: Keep Calm, Enjoy Espanyol.
